Setmana 1
Gemma
A l’oest

“Una carícia era una mica de pell fregant una altra mica de pell, però en això que no era res s’hi barrejaven les onades de la sang.”

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

Sempre m’ha agradat imaginar que a dins del nostre cos hi creixen els nostres propis boscos; els nostres rierols, volcans, sembrats i serralades; les nostres platges i aurores. Ara, des que estem tancades i els altres boscos són més lluny que mai, aquest pensament m’acompanya cada dia.

Estic confinada a pagès, a la casa on vaig néixer, que és lluny de l’apartament on vivim a Barcelona. Per raons que ara no venen al cas, el dia 1 ens va enganxar a l’oest, al meu poble, i ja vam decidir quedar-nos a La Portella a passar aquesta hivernació primaveral. Aquí tenim més espai, interior i exterior, i veiem els camps de perers que ja han fet la flor blanca. Em sento molt afortunada de ser aquí; soc conscient que el tancament hauria estat molt pitjor a la ciutat. També barrino sobre el sentit que tenen, en el despoblat món rural, les mesures preventives de l’estat d’alarma, pensades sobretot per a ciutats i àrees metropolitanes denses. Té sentit que la canalla no pugui córrer pel tros on no hi ha mai ni una ànima? No sé si igual que s’han fet excepcions amb els gossos i amb la indústria no essencial també se’n poden fer amb el solitari món rural.

Quan treballo, des d’aquest estudi que anys enrere fou l’habitació dels meus padrins Nadal i Francisca, em sento estranya perquè des d’aquí no havia teletreballat mai. Porto dies fent feina amb la ideació d’un taller de comunicació participativa per encàrrec de la XES. Es tracta de pensar un mètode per idear cooperativament, amb una vintena de persones més, el lema, el relat i l’estratègia de comunicació de la Fira d’Economia Solidària d’enguany. Comptàvem que seria un taller presencial però d’un dia per l’altre l’hem hagut d’adaptar a teletaller. El resultat ha estat crear un espai web, ‘Camins creatius’, on aquest paisatge rural de l’oest de Catalunya hi ha tingut certa influència: per la pàgina pots navegar per quatre camins virtuals, el camí Blanc, el camí Blau, el camí Blat i el camí Bronze, trepitjats adés i de peus a terra, pels meus ancestres i pel meu pare, Miquel Casamajó Escuer.

A casa som molt de seguir al fill de la senyora Jane (pronuncieu-ho Jain). El fill de la senyora Jain és lo Jordi i lo Jordi és lo Jordi Garcia Jané que, a part de ser el soci fundador de l’Apòstrof i un gran amic, és també expert en Economia Social i Solidària i savi en un món millor, això és, un món anticapitalista i en el camí per arribar-hi. En part gràcies a ell intento aprofitar aquesta realitat que se’ns imposa i convertir-la en una oportunitat per repensar la meua vida, canviar els meus desitjos i acostumar-me amb menys: hem vingut a La Portella amb poques coses, poques joguines per a la Blau, la meva filla d’un any, poca roba, pocs complements (eh, les meues mans joieres no s’han tornat a posar un anell, aquestes setmanes) i no trobem a faltar gairebé res de tot el molt que tenim i no hem portat. Ens estem començant a acostumar a viure amb menys, que és el que li cal al Nord Global.

Ara estic llegint un llibre meravellós, Un món a l’abast de la mà, de la gran escriptora francesa Maylis de Kerangal. Gràcies a ella també m’estic acostumant a mirar el cel molts cops al dia. I sí, des d’aquí el cel agafa la forma i els colors d’un llit desfet d’amor i els ocellets són una constel·lació de pigues en els cossos que hi reposen. Igual que m’agrada imaginar que a dins del nostre cos hi creixen boscos, també m’agrada imaginar que a dins del cel hi rau el més bonic de les persones.