Setmana 12
Lluís
De pizzes i privilegis

“No desitjo una identitat a ningú.”
El pressentiment, n.77

595 g de farina de força, 386 ml d’aigua, 18 g de sal i 1,2 g de llevat fresc. Això és tot. No cal res més per fer una massa de pizza a l’estil napolità (la vera pizza napoletana). Bé, aquests ingredients, una mica de treball manual i una pila d’hores d’espera, la recepta ideal per al típic confinament per pandèmia global. Mescles els ingredients, els pastes durant uns minuts i esperes feliç i content que tot passi (irony mode off). I, mentre esperes, si tens la sort, com jo, de continuar tenint feina i gaudir d’una infraestructura per teletreballar, pots anar avançant els projectes que tens entre mans.

Perdoneu, no soc un gran mestre del relat autobiogràfic, potser que em presenti abans de fer cap diatriba sobre les meravelles de la pizza napolitana, oi? Soc el Lluís, hipster, bigotut, gafapastós, portador de roba de segona mà per convicció política (sí, és clar…) i CEO absolutista de l’àrea de programació web de l’Apòstrof (formada per un servidor i prou). Vinga, continuo amb l’exercici egocèntric: soc un home, blanc, cis, heterosexual i de família benestant. Déu-n’hi-do quantes identitats i quants privilegis!

Sembla que aquest relat no anirà del que he fet durant el confinament, sinó del que he pensat guardant els ulls a l’angle recte del sostre, vetllant una humitat. Em pregunto què fot un superprivilegiat com jo treballant a una cooperativa que impulsa, promou o col·labora amb tantíssimes iniciatives transformadores i disruptores d’aquestes desigualtats que, inevitablement, represento? No em creieu? Mireu, la tardor passada, l’Apòstrof va impulsar el CruCruCru, el primer festival de comunicació feminista a Barcelona. A més, en els darrers anys, les companyes han creat una campanya contra la discriminació LGTBI per a l’Ajuntament de Sant Boi, han redactat una guia per una comunicació inclusiva o han creat una memòria interactiva dels projectes de districte de BCN Acció Intercultural per a l’Ajuntament de Barcelona, entre altres iniciatives. I no ens oblidem de l’Illegal Times, una publicació de denúncia de la situació de repressió política a Catalunya, també impulsada per les apostrofaires.

Així que, de nou, que hi foto jo aquí? En general, sempre que he volgut, la meva veu ha estat escoltada i tinguda en compte. Ningú mai no ha qüestionat ni ha patologitzat la meva identitat. I, per descomptat, el meu cos mai no ha estat agredit, explotat o invisibilitzat per motius de color de pell, ètnia, gènere o capacitats. Per tant, des de quin lloc i de quina manera puc col·laborar a posar fi a aquestes injustícies? Òbviament, no serà des del protagonisme o proposant els termes i les condicions del nou pacte social. Potser el que puc fer és el que proposa Nia Huaytalla, una persona activista racialitzada de l’Argentina, a un dels seus posts: informar-se, escoltar, cedir espais i reparar. Just el mateix que ens deia l’altre dia la Neus de Fil a l’agulla a la formació sobre masclismes i agressions que va impartir als homes del grup ECOS. Si és així, està clar que l’Apòstrof és on vull ser, on podem cedir els nostres talents per donar veu a tantes persones i iniciatives que han de ser escoltades i tingudes en compte de manera urgent.

PD: Demano disculpes a totes aquelles persones que esperaven acabar el relat amb una recepta detallada per fer pizzes napolitanes. Potser ho podem incloure com a taller a l’Escola d’estiu de l’Apòstrof :D.