Setmana 2
Marta
Vull veure el virus

“La normalitat —deia la Tia Lydia— és allò a què estàs acostumat. Ara potser això no us sembla normal, però d’aquí a un temps us ho semblarà. Es tornarà normal.”

El conte de la Serventa. Margaret Atwood. Traducció de Xavier Pàmies.

Quan algú té la moral baixa, a la telecooperativa L’Apòstrof ens teleanimem sempre que ens telereunim. Ara funcionem així.

Ara vol dir des de fa tres setmanes.

Funcionem vol dir que teletreballem i que alhora ens ocupem d’infinitat de temes que tenen a veure també amb la nostra vida reproductiva.

I així vol dir des de casa, o sigui, sense poder sortir i mantenint el fil dels afectes de manera virtual.

Tres setmanes. Tres setmanes tancades i començant a assumir que fins que no hi hagi vacuna haurem de transitar entre el confinament i la llibertat.

A L’Apòstrof sempre hem pogut fer teletreball. Però ara, amb un marrec de tres anys i les escoles tancades, és gairebé una quimera: em poso al teu costat a fer plastilina, d’acord?; vull una abraçada, me la fas?; corre, vine a veure el circuit de tren que hem construït! L’oficina és el lloc on les mares deixem d’exercir, momentàniament, aquest rol. Dins de casa, impossible.

Els ànims van i venen. La primera setmana de confinament encara estàvem d’humor. A casa, amb el marrec, intentàvem aplicar tot el que s’aprèn dels minyons escoltes —titelles, aquarel·les, psicomotricitat, música, experiments, contes, tallers de galetes i pastissos…—, i convertíem els nostres 57 metres quadrats en estadis de futbol, discoteques i circuits de fórmula 1, en part contagiats pels milers d’activitats que enviaven les famílies de l’escola al grup de whatsapp. Quanta imaginació que té la gent! Quanta creativitat! I també quants metres quadrats i quantes terrasses! Amb els dies, ens hem anat desinflant i ara ja permetem que miri dibuixos a la tauleta dues hores al dia.

I aquests dies, entre vies de tren i pastissos de plastilina, em dedico a adaptar a llenguatge fàcil explicacions recargolades sobre el funcionament del mercat elèctric espanyol i mirant d’entendre què és el que paguem quan ens arriba la fatídica factura de llum. És una feina que ens ha encarregat Som Energia: dissenyar dos recorreguts informatius perquè la gent del carrer, o sigui, totes nosaltres, entenguem per què la llum ens surt tan cara i i qui s’embutxaca els nostres diners, sobretot les cinc companyies que controlen l’energia a l’Estat espanyol, és a dir, l’oligopoli elèctric.

M’acompanyes a fer pipi? Val molt la pena col·laborar amb Som Energia. A més d’oferir un servei excel·lent, treballen perquè les renovables entrin massivament al mercat elèctric, una fita imprescindible si volem evitar que la temperatura del planeta augmenti per sobre dels fatídics dos graus.

Cada dia surto al nostre minúscul balcó i observo els carrers. Els carrers: el pati dels pobres i l’autopista dels rics. I em pregunto com seria el nostre confinament si visquéssim en un pis més gran i més obert. O si visquéssim fora de Barcelona. Potser en un projecte d’habitatge cooperatiu. Allà, amb més famílies i més nanos, seria diferent. Seria millor.

L’infant està encastat a la finestra mirant alguna cosa amb atenció.
—Què fas?
—És que vull veure el virus.

Marc, 3 anys.