Setmana 3
David
Mentre bado

“…com si el viure fos
mastegar estranys enciams
i no cansar-se del plaer de cap plaer
senzill i complicat com ara
escoltar un conte que va durar hores
que ni es notaven que no pesaven
quasi diries que ni passaven.”

Enric Casasses

Soc en David, un dels socis més recents de l’Apòstrof, un aprenent. Visc a Vilanova i la Geltrú. Sempre he sigut molt de vila i sovint em queixo de la capital, però aquests dies trobo a faltar tot allò que maleeixo: els retards de la Renfe, el menjar preparat, el cafè de màquina, el postureig cultureta i els turistes a la cua del forn. Qui m’ho havia de dir.

Almenys menjo millor. Crec que m’he engreixat, i la Tina, la meva companya, m’ha dit que semblo més jove; de fet, em sento físicament més saludable, però el cap…, el cap ja és una altra cosa. Les bones idees em fan fintes mentre bado, circulen desendreçades, llunyanes i bordes i jo, fora de mi, només bado.

El temps hauria de passar lent i feixuc; m’ho imaginava així quan començava a assimilar això de confinar-se, però no. Em sorprèn que tot duri tan poc. Ja he d’anar a fer el dinar? Com pot ser? Si gairebé no he produït res! D’aquí a un parell d’hores, tinc una videotrucada amb Quepo i Riseup per seguir dissenyant el nou web de Cultura Viva i no me l’he preparat tan bé com volia. Com s’ha pogut fer tan tard? He perdut el sentit del temps. Deu ser amb les bones idees, a baix a la placeta, prenent el sol mentre riu de la meva fila de badoc.

He acabat la videotrucada. Per sort, era una reunió de treball i tots plegats estem força motivats amb el projecte. Va, que ho fotrem bé, això! Vaig a omplir el got de cafè. Ja és mitja tarda i potser no toca prendre cafè, però ja el tinc a la mà. Rumio en Cultura Viva, la cultura més enllà de l’encàrrec, i se’m fa estrany pensar-hi tancat en aquesta habitació. A la pantalla, veig un butlletí del correu on em conviden a diversos espectacles de teatre, circ, dansa, conferències, i em fa recordar que, d’aquí a una estona, Estopa farà un directe a l’Instagram. Per un moment, penso que tinc més accés a la cultura del que mai he tingut. Reculo. Alguna cosa falla, en aquest raonament. Tanco la pantalla de l’ordinador; hi porto massa hores.

Torno a pensar en això de la cultura i evito mirar la prestatgeria dels llibres. Mai no he destacat per ser un gran lector. Giro la mirada cap a la taula. Castell d’il·lustracions, quadrets i projectes. M’agrada dibuixar. Bado davant el cabal dels rius, les migracions dels ocells, els cicles de la lluna. Cultura viva, doncs? Crec que estic a punt de trobar una idea, però m’assalten algunes preguntes en forma d’interferència. Què hi faig, encara sol, en aquesta habitació? Quin sentit té la cultura si no és comunitària? Pot tenir la cultura forma de fàrmac contra la por d’aquests dies? Aquesta crisi ens portarà a trobar nous formats, canals i eines per fer una cultura més horitzontal i accessible? És potser un moment clau per introduir pràctiques cooperatives i associatives dins del sector cultural per repensar tant la forma de treballar-hi com la forma de rebre-la, la cultura? David, fem el sopar o què? Miro l’hora. Com s’ha pogut fer tan tard? D’un salt, em planto a la cuina. Avui, tortitas. A la ràdio, sona “While you were sleeping ”, de l’Elvis Perkins. M’encanta. Em deixo badar una miqueta més. La finestra entreoberta. La lluna en quart creixent, aquesta setmana. Com un forat de llum, l’ocell hi entra.