Setmana 4
Carme
Solidaritat, anarquia i tomaqueres

“Mi amor es mi prenda encantada
Es mi extensa morada
Es mi espacio sin fin
Mi amor no precisa frontera
Como la primavera no prefiere jardí­n
Mi amor no es amor de mercado
Porque un amor sangrado
No es amor de lucrar
Mi amor es todo cuanto tengo
Si lo niego o lo vendo
Para qué respirar?”

Silvio Rodríguez

Soc la Carme, la Carme de l’Apòstrof, i porto, com tothom, una pila de dies a casa. M’escapo poc a passejar amb el carro, només quan em pesen molt les cames. La mascareta em molesta molt, m’afeixuga, no sé respirar fluixet i se m’entelen les ulleres; per tant, surto menys del que podria.

El meu dia a dia laboral és força monòton. Ara mateix l’única diferència que faig entre dies feiners i festius és si tinc reunions de treball o no. M’està resultant complicat mantenir una disciplina i em descobreixo fent festa dimecres, per exemple, i treballant diumenge. Això no és nou en mi, ja vaig més o menys així de “normal”, però amb el confinament s’ha institucionalitzat. Aquesta dinàmica, que segurament pot ser vista com una cosa negativa, per mi només és una mostra de la llibertat que em permet, per sort, la feina que faig.

Per més que hi penso, no trobo gairebé res de bo a aquesta situació. No estic aprofitant per llegir, ni per fer cap de les activitats que vessen per les xarxes. No he visitat cap museu, no he vist cap concert… res. Això sí, una pel·lícula per dia, com a mínim, algunes de molt dolentes, per allò de buscar comèdies que t’alleugereixin els pensaments. Acabes veient cada cosa!

En aquesta muntanya russa emocional en què visc tancada (passo de l’ensopiment més absolut a l’ansietat en temps rècord), no m’he pogut estar de complicar-me una mica la vida i apuntar-me a la Xarxa Solidària de la ciutat, de Santa Coloma, que és «el meu lloc en el món», i m’he embolicat en la recollida i distribució d’aliments, i a ficar pressió a l’Ajuntament perquè assumeixi la crisi socioeconòmica que ja ha començat i que no sabem si s’aturarà ni quan. Això multiplica els jit.si (una gran eina) a reunions de coordinació, que se sumen a les de feina i a les quedades amb amics. Tot plegat, per mi, una gran via d’escapament de la clausura en què vivim.

Per sort, no estic passant sola aquests dies. M’acompanyen mon germà, el Miquel, i la seva gossa, la Killa. I no sembla pas que n’hagi de sortir cap divorci d’aquesta convivència. Entre les bestioles hi ha un «t’aguanto, però res més», que és més que suficient. I entre nosaltres, a part que els meus hàbits de neteja siguin poc sostenibles («com pot ser?, com pot ser?») i que li faci fer la meva dieta (pautada per COS, cooperativa, que consti), tot va com una seda.

Malauradament, en aquest tràngol, he perdut els dos últims familiars que em quedaven nascuts abans de l’any 50. Això fa rumiar molt sobre la vida, les generacions i el pas del temps. I també provoca, és clar, que t’emprenyis d’allò més amb la gestió que s’està fent de tot plegat. Sembla que tothom va perdut i a les palpentes, oi?

Però el pas del temps també es pot mirar d’una altra manera. La primavera ha envaït casa meva, cosa que em permet llargues estones de contemplació i satisfacció. Tot ha florit alhora, hi haurà una bona collita de nespres (que si no porto a Ecos, no sé què en faré), hi ha ocells que no havia vist mai, la cotxa ha tingut tres cotxetes, que se’n foten de les gates des dels fils d’estendre… I ja he plantat les tomaqueres, les alberginieres i les carabassoneres. Aquestes últimes, un fracàs, perquè hi ha una gata que se les menja. Què hi hem de fer!

Quan sortim d’aquí farem una gran festa, de centenars de persones, en algun parc de la ciutat. I vindran totes les famílies que recullen aliments, totes les que en donen, tota la gent que en reparteix, les que fan mascaretes, les de la PAH, les del Centre d’Acolliment, les de l’Ateneu… Sí, sí, això és el que organitzarem, segur!