Setmana 5
Jordi
Entre jazz i jitsi

“Menjar, beure, habitar, dormir, estimar, treballar, pensar: els grans plaers.”

B. Brecht

L’astronomia sempre m’ha fascinat; fa que em pregunti qui soc, què hi pintem aquí, quin sentit té tot això. Aquests dies de confinament he començat a veure uns documentals sobre l’univers que em provoquen aquestes preguntes, però no hi trobo resposta. M’impressiona pensar com som d’insignificants: el nostre planeta, un gra de sorra a la platja; cadascú, a penes una partícula de pols.

Al costat de l’astronomia, el jazz. És una música que em connecta amb les cèl·lules del cos; quan la senten funcionen seguint el seu ritme, com si fluïssin amb ella. Em dona molta energia i creativitat. Em fa sentir lliure.

Però no és que tingui gaire temps per a l’astronomia o per a la música. Els primers dies de reclusió vaig intentar separar la jornada laboral de les feines domèstiques i de cura i de l’activisme, però no vaig poder: el resultat és que sento que em passo el dia treballant, des de quarts de vuit del matí fins a les nou de la nit. Ara bé, crec que no és un problema del coronavirus, sinó de com soc jo: vull massa coses alhora.

Amb tot, soc un privilegiat: visc en una casa gran amb terrassa i treballo en una habitació pròpia, al costat d’una gran finestra que em permet veure el cel, seguir el vol d’algun ocell, fixar-me en com s’obren les flors o com pren el sol el veí del costat. Ara mateix aquesta habitació és el meu petit planeta i m’hi sento a gust.

Des d’aquesta habitació combino la feina de la cooperativa i l’activisme, centrat ara en l’economia social i solidària. Tot via jitsi o el programa que sigui. Qui ho havia de dir, dos mesos enrere, que un maldestre tecnològic com jo se’n mig sortiria amb aquests programes que aleshores ni sabia que existien.

Fa una setmana he començat a impartir un parell de cursos de correcció lingüística i d’estil a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que s’afegeixen a un tercer que ja feia. Lògicament, donar classes de manera virtual no és tan bonic com fer-les en una aula; però, malgrat tot, la pantalla de l’ordinador em fa de finestra des d’on conèixer gent interessant i aprendre al seu costat.

També he multiplicat les lectures. Busco pistes que m’ajudin a imaginar com podríem fer un canvi de rumb per construir un planeta just i habitable abans no col·lapsem del tot. Em preocupa molt el que vindrà els propers mesos i anys: una crisi econòmica galopant, un agreujament del canvi climàtic i una societat més espantada, més submisa i on cadascú encara va més a la seva. En resum, més misèria i més tristesa, si no ho evitem, és clar.

Recordo l’anècdota que explica Zizek de la primera Guerra Mundial i la interpretació actual que ell li dona: “Un post militar alemany escriu un telegrama als seus aliats austríacs: ‘Aquí la situació és seriosa, però no catastròfica’. Els altres li responen: ‘Aquí la situació és catastròfica, però no seriosa’. Aquesta darrera frase defineix la nostra època. Ens costa prendre’ns seriosament el desastre al qual ens enfrontem”. Sintetitzat en una frase que vaig llegir l’altre dia i que em va impressionar: “El futur és possible”. És a dir, el nostre futur com a espècie tan sols és una possibilitat, una possibilitat que ens hem de guanyar, i per ara no portem el camí d’aconseguir-ho.

Quan pugui sortir, caminaré fins al mar. També somio d’abraçar persones que estimo, ara tancades dintre la pantalla. The sea, the sky, the you and I, que diria Miles Davis.