Setmana 6
Mariajo
A la recerca de l’oasi

“En Joan Miralpeix havia après a estimar les coses no pel que eren sinó pel que significaven, però després les coses començaren a no significar el que eren, i l’únic que volia era dormir”.

El temps de les cireres. Montserrat Roig

Vaig començar a treballar a l’Apòstrof fa gairebé sis mesos, conscient que seria una experiència temporal perquè cobria un permís de maternitat que aquí s’allarga com s’allarguen les mans i les bones converses. Feia temps que coneixia aquesta cooperativa de comunicació i, quan va presentar-se l’oportunitat, vaig deixar una feina fixa impulsada per la il·lusió de treballar en un projecte cooperatiu i autogestionat. Quin goig!

Hi vaig arribar amb els ulls oberts de bat a bat amb l’impuls de submergir-me al fons de l’Apòstrof i del grup Ecos. I, de sobte, tres dies abans de complir els quatre mesos…, s’ha acabat el bròquil. Confinats. Fins a nou avís.

L’inici d’aquest confinament semblava de mentida. Vull dir, com a privilegiada que podia continuar treballant des de casa i que no estava patint directament la malaltia, al principi vaig viure aquest tancament distòpic com “una experiència vital diferent”. I una mica d’humor, en aquests temps incerts, ens feia veure la situació des d’una posició llunyana, com si fos una pel·lícula. De sobte hi havia infinitat de propostes per no avorrir-se a casa, els mòbils treien fum, però…, ei, que jo no tinc temps per a tant!  L’amor també es multiplicava: la comunicació amb la família i les amistats, sobretot les que tinc lluny, creixia, creixia. Quina meravella!, però havia de fer agenda perquè no coincidissin les videotrucades. Tinc la sensació que em passo el dia davant de l’ordinador. Com us ho feu? I, sobretot, com us ho feu els que teniu fills? L’“experiència vital diferent” anava i tornava entre l’angoixa, la indiferència, la tendresa, l’eufòria i l’esgotament, passant per tots els estats intermedis. Va, que al final ens coneixerem bé!

Els dimarts és el dia d’anar a fer la compra per als meus avis, que tenen 90 anys; a l’avi li va costar assumir el confinament. Arribo al mercat a les 8, que circula més fluid. Qui m’hauria dit a mi, que no menjo carn, que m’aturaria cada setmana a la polleria i a la xarcuteria. Tot sigui per l’amor als avis. El trajecte cap al seu amor és de vint minuts d’anada, i vint més de tornada. Moment d’esbarjo setmanal en què aprofito per escampar les llavors de xia que també estan confinades a l’armari de la cuina. Els coloms, al·lucinats amb aquesta desaparició de la humanitat, han de menjar!

La humanitat també al·lucina amb aquesta situació estranya, però alguns posen fil a l’agulla per trobar solucions. I, per fer-los costat, des de l’economia social i solidària es decideix crear un fons cooperatiu, Economia per la Vida! Fons Cooperatiu per l’Emergència Social i Sanitària.  Darrere la iniciativa hi ha 19 entitats impulsores i l’Apòstrof en som una d’elles. Hem dissenyat la imatge gràfica de la campanya i hi col·laborem també des de la comissió de comunicació. Ha estat un gust per a mi poder treballar en equip per fer realitat una campanya de comunicació en temps rècord. Històries boniques del confinament.

La pluja és bona, la pluja és bona, la pluja és bona… Aquest és el mantra que fem quan comença a ploure. Si plou, no podem pujar al terrat, el nostre oasi particular en temps de coronavirus. Hi trepem com si busquéssim la cala, amb biquini, barret i gandula. S’ha d’enganyar la ment. La pluja és bona, la pluja és bona…: els pixapins hem d’interioritzar-ho sempre per no oblidar mai d’on ve el que mengem.

El grup de consum és un altre oasi que tenim. Per fer les coses més fàcils als nostres pagesos del Maresme intentem demanar-ho tot en caixes tancades, en comptes d’escollir els productes com fèiem abans. Els dimecres ens continuem trobant per a la recollida. El pati ens permet mantenir els dos metres de distància de prescripció. Mentre guardem les comandes xerrem una estona, però no ens podem tocar.

Aquest és un dels meus anhels ara. Tocar. Tocar la gent. Podrem fer-ho aviat? Podrem fer-ho sempre? Què passarà en el futur? Com serà la “nova normalitat”? La incertesa fa por, però és alhora una porta oberta a allò possible.

Dietari Confinament.