Setmana 7
Anna Pruna
Dins de la bombolla

“A les finestres hi ha hagut neu, hi ha hagut nit, hi ha hagut claror, hi ha hagut vent, després hi ha hagut pluja, però on són les carícies?”

Wadji Mouawad. Ànima

Soc l’Anna Pruna, treballo a l’equip de comunicació de L’Apòstrof i fa més de 50 dies que visc en una bombolla d’irrealitat. Ja no sé si són molts dies o pocs. Comparat amb la durada de la vida, són pocs, però si penso que mai no he passat tant de temps sense abraçar la gent que estimo, són molts. Darrerament volo llargues estones planejant entre dubtes i dicotomies com aquesta.

També escric i pinto aquarel·les i intento aprendre a tocar la guitarra. De fet, he fet una parada en gairebé tots els clixés de confinament: posar ordre a l’habitació de convidats, devorar sèries, tastar el pa casolà que fa el meu company de pis i els pastissos de la meva companya (beneïts companys!), ordenar els calaixos del lavabo, fer cuina d’aprofitament, prendre el sol al balcó, ordenar el calaix de les calces… L’ordre és important.

Ah! També treballo. Teletreballo. Que és com treballar de veritat, però sense anar a les 11 a fer el cafè amb la Mariajo, sense veure com el Martí toca una bateria imaginària davant de l’ordinador, sense olorar els caramels que menja l’Anna quan té ganes de fumar, sense parlar de teatre amb la Mireia i la Gemma o sense sentir les expressions fantabuloses inventades pel Lluís. Teletreballar és com treballar, ja ho veieu, però menys divertit.

De les feines que tinc entre mans, m’agrada especialment fer formacions i acompanyaments virtuals; no ho havia fet mai i trobo que ens en sortim prou bé entre totes. Pros: la gent es relaxa com si fossin a casa seva (perquè hi són) i es genera un clima proper i agradable. A més, si miro a l’objectiu de la pantalla, és com si mirés als ulls a cadascuna de les persones que hi ha a l’altra banda, cosa que seria físicament impossible en la vida, diguem-ne, desvirtualitzada. Contres: he passat moltes hores parlant a una pantalla compartida sense saber si la gent assentia amb el cap, si reien o si aprofitaven per doblegar mitjons.

En qualsevol cas, m’ha agradat conèixer els projectes de la Incubadora del Labcoop i els participants de la Cooperativa de Joves. Les noves generacions de cooperativistes pugen fortes i amb les idees clares, i contribuir-hi, encara que sigui amb un petit gra de sorra, és motiu de felicitat. Els projectes amb què treballo no només m’engresquen sinó que m’ensenyen coses. Al·lucino cada dia amb les noies de Ca l’Abril, que no han deixat de pencar ni un sol dia en la seva cooperativa de cures i ho fan amb tota la il·lusió del món.

Aquests dies de confinament jo també m’he dedicat a cuidar, de mi mateixa i de la gent que aprecio. He fet coses que mai no havia fet, com preocupar-me per les veïnes, enviar postals artesanals per Sant Jordi, parlar cada dia amb àvies, tietes i cosinada (reunió virtual cada vespre, sí senyor!), o idear tota mena d’activitats per no avorrir-nos amb els companys de pis en aquells dies que s’allargaven com les ombres s’allarguen al capvespre.

Ara sembla que tot això ja està acabant i sento una barreja d’emocions. Voletejo entre l’alegria i l’ansietat, entre la por pel que vindrà i les ganes de tornar a fer algunes de les coses que fèiem abans. Aquests dies comencem a treure el cap al carrer i em sento una mica espantada, com es deuen sentir els pardals quan deixen el niu  —ho fan amb només 16 dies de vida, segons un documental que vaig veure l’altre dia—, però també crec que el futur ens depara canvis positius i aquesta idea minva el neguit que em produeix el después de los despueses, com canta Sabina.

Sortir de la bombolla voldrà dir deixar enrere aquesta mena de zona de confort que algunes ens hem inventat, però estic segura que valdrà la pena. El documental també deia que els pardals poden viure fins a 13 anys en captiveri i només 6 en llibertat.

Jo ho tinc clar. I tu, què preferiries?

dietariconfinament-annapruna