Setmana 8
Anna Sala
Els nostres llocs assignats

Vais bien, pense à toi, tendresse.

Albert Camus

Confinament: fet de tancar algú dins un espai limitat.

Aquests dies també he buscat el significat de la paraula contingència. Segons la Viquipèdia, en filosofia contingència indica que un fet o una proposició que és d’una determinada manera podria ser diferent o fins i tot podria no donar-se.

Com tothom, fa setmanes que tinc assignat un lloc. Un lloc on puc estar i on m’he de quedar sense més opcions al bell mig de Barcelona. Penso en aquella gent que, en altres situacions, no es pot moure del seu lloc assignat. I en aquella que, quan ho intenta, com de violent li resulta.

On anem? Reinventem-nos! Busquem noves oportunitats, que d’aquí sortiran nous projectes! Aquests són alguns dels missatges que ens repeteixen per animar-nos. I també ens diuen que ara la comunicació és més important que mai. Que ha de ser propera, personal i sentida. Que no hem de vendre producte, perquè ara no toca. Que hem de parlar de futur.

“Això no és amor” és un projecte que des de fa temps treballem amb la Laia i l’Eva de l’Ajuntament de Sant Boi. És una campanya necessària, dirigida a totes les dones que, d’alguna manera, pateixen un lloc assignat, la violència masclista. Des de l’Apòstrof, amb la comunicació intentem apropar-nos-hi, crear-hi relació i buscar opcions.

Buscar opcions perquè per canviar les coses establertes cal anar més enllà. Cal moure’s dels llocs assignats. Cal possibilitar formes de relació diferents. Esperem que l’experiència d’aquests dies generi noves maneres de relacionar-nos, més enllà de les aparences i de les normes del confinament. Ho dic justament perquè aquests dies que surto al carrer amb la meva filla de nou anys —a l’hora pertinent, és clar— constato un canvi rellevant: mai no havia vist tants homes, tants pares, passejant a l’espai públic amb els seus fills o filles. I sospito que no es tracta de relacions noves que s’han generat, sinó que s’estan adoptant nous i més rols de privilegis. I jo em pregunto: on són les mares, aquelles que, dia rere dia, majoritàriament acompanyem els infants a l’escola, al pediatre o al parc?

No deixem de reivindicar el nostre espai i temps per més confinades que estiguem. Escoltem la veu de la Fina Birulés quan diu: “Deixem de permetre que els altres diguin qui som, decidim-ho a partir de la pròpia experiència.” Així doncs: On anem? O, millor dit, on som? Quin lloc tenim assignat? Què fem per transformar-lo? I, sobretot, trenquem amb la imposició dels nostres llocs assignats.