Setmana 9
Martí
Abandonar les presses

Banda sonora per llegir aquest text

Visc en un pis molt petit, un drama pel confinament, però també té bona confitura: un terrat que és mitja vida i des d’on puc passar-me temps mirant les plantes. Confesso que no soc un mestre jardiner, però me les miro igual. Veig com creixen i com hi creixen les plagues. I mentre bado, és impossible no escoltar el veí del bloc del davant que es passa el dia fent trucades al balcó. No compartim despeses, però a vegades sembla que també visqui al nostre pis. També començo a identificar els diferents despertadors de les cases del davant o les notificacions dels seus telèfons mòbils. Una nova branca de l’ornitologia.

Amb l’arribada de la primavera, tot té una olor diferent. Com de vacances. No sabria quantes cometes posar-li a aquestes “vacances”, espero que les suficients per enganyar al cervell els dies més estranys.

En general, soc una persona pacient, encara que alguns cops massa. Aquests dies intento aprofitar aquesta paciència per aguantar els missatges contradictoris que rebem cada minut. Què hem de fer, què passarà, què no podem fer, per què està passant, on hem d’anar, a qui no podem veure. Uf. Estem perdudes en un mar d’informació tan volàtil que l’única manera de pair és cuinar-la a foc lent, mastegar-la a poc a poc, llençar totes les sobres i fer una llarga digestió.

Aquests dies he estat treballant en el disseny d’una guia interactiva per ajudar a la transformació dels equipaments juvenils amb perspectiva de gènere, de la mà de Cooperativa Candela en el marc del Programa 3 Voltes de l’Agència Catalana de la Joventut. Em distrec amb el contingut, i me n’adono com hem sigut capaços de canviar un fotimer de coses en pocs dies de confinament, però sembla que només siguin modificacions temporals. Necessitem transformar molts espais per aconseguir una vida més digna. És inviable predicar un teletreball massiu amb els pisos que tenim. Caldria replantejar les formes de consumir i reconvertir els espais i la mobilitat dels nostres barris, pobles i ciutats.

 

Caldria també abandonar les presses. Al cap i a la fi, les presses sempre venen dictades per algú, a voltes sense cap motiu important. I tothom de bòlid. I ja tenim aquí l’inici d’un engranatge de corredisses, nervis, estrès, canvi de prioritats, angoixa…., que va creixent exponencialment fins que…, fins que res. Va creixent exponencialment i punt. D’acord amb aquesta teoria (avalada per ningú), parant els peus a la primera demanda estressada de la humanitat, potser estaríem totes molt més tranquil·les. Qui sap.

 

Ara que l’estrès també està confinat, val la pena aprofitar aquesta treva, prendre apunts, i mirar de transformar el nostre dia a dia amb un ritme diferent per no haver de tornar a les presses d’abans. Sembla que el temps, per més relatiu que sigui, ha decidit frenar. Li fotem cas i frenem també nosaltres?