A la societat patriarcal, la vida de les persones no és la prioritat social, sinó que està al servei de la producció

Cristina Carrasco, a l’article «Malabaristas de la vida. Mujeres, tiempos y trabajos», assenyala una tensió entre dos objectius oposats de la societat: maximitzar els beneficis econòmics i tenir cura de la vida. El vell conflicte entre el capital i la vida. La nostra societat patriarcal capitalista ha optat pel primer i això significa que la vida de les persones no és la prioritat social, sinó que està al servei de la producció. El nivell de producció és considerat com a indicador de prosperitat.

A l’Apòstrof intentem posar la vida de les treballadores al centre i hem pres mesures com la jornada laboral de 35 hores, ajustar-nos a qui sol·liciti la reducció de jornada, la flexibilitat horària, el teletreball, i l’extensió del permís de maternitat i paternitat legal en dos mesos, remunerats per la cooperativa, entre d’altres.

Carrasco també explica que la visió de la societat actual és que hi ha dues esferes clarament definides: la pública (tradicionalment masculina) i la privada o domèstica (tradicionalment femenina). La segona ha estat històricament invisibilitzada i sense reconeixement social. A l’Apòstrof ens importa la vida personal de cada treballadora, per no obviar-la en l’activitat econòmica, i en el nostre cas es té en compte a través de les assemblees emocionals i de canals informals d’afecte, de dinar juntes i de llargs cafès. No és un model òptim, però s’intenta tenir cura de manera col·lectiva de cadascuna.

En la lògica del mercat laboral capitalista, el salari va relacionat amb la «quantitat de diners» que genera cada treballadora. Des dels inicis de l’Apòstrof, l’any 1996, es va fer un primer pas a deslligar els salaris del «valor afegit», és a dir, totes les persones cobrarien igual independentment de la feina que fessin i de les capacitats que tinguessin. Aquest model afavoria la sensació d’igualtat entre elles i la democràcia dins la cooperativa, però també comportava alguns problemes. Mentre que hi havia persones que vivien amb parella i el seu sou els era molt fructífer, també hi havia mares solteres que amb el mateix sou anaven molt justes econòmicament i, fins i tot, havien de demanar ajuda econòmica a la família.

Aquella situació es va extremar quan l’any 2020 vam haver d’entrar en un ERTO per la pandèmia. Justament les dues persones que tenien criatures i només comptaven amb el seu salari a casa, van dir que no podien subsistir amb el 70% del sou. En aquell moment, se’ls va aplicar un increment en el sou, alhora que s’obria el debat de si la millor escala salarial era la igualitària o s’havia de passar a una d’equitativa, on cadascuna cobrés segons les seves necessitats.

A principis de 2021, es va crear un grup de treball per reflexionar sobre l’equitat salarial i, després d’unes quantes reunions, es va presentar una proposta a la cooperativa, que va ser aprovada per unanimitat. La proposta detectava dues necessitats, l’econòmica i la del temps. Amb un repartiment equitatiu del sou, d’una banda, es millorava la situació econòmica d’algunes sòcies i, de l’altra, es permetien reduccions de la jornada laboral.

En aquell moment es va fer un segon pas en el model d’escala salarial de la cooperativa i vam decidir que el més just seria que cadascuna cobrés d’acord amb les seves necessitats vitals en comptes de totes igual. La nova escala salarial equitativa, que tenim des d’aleshores, pretén considerar les diferents condicions materials i donar suport col·lectivament al fet que es pugui viure sola o tenir descendència, si és el que es prefereix.

Observant el debat que vam tenir amb la distància, vas ser clau la confiança, comprensió i estima que tenim entre nosaltres. Vam decidir no entrar en els detalls de la vida de cadascuna, sinó trobar uns paràmetres de referència en què totes estiguéssim d’acord. També va ajudar que les persones de la cooperativa que no rebrien cap increment van ser les que tenien més clar que les altres havien de cobrar més i que havíem d’apostar pel model salarial equitatiu.

Avui dia, seguim amb aquest model salarial i no hi ha hagut cap crítica des d’aleshores. Tenim tres nivells salarials segons la situació personal de cada treballadora: el sou de necessitats bàsiques per a les treballadores que comparteixen pis amb altres persones amb ingressos; el sou de necessitats mitjanes, amb un increment de 100 € nets mensuals, per a aquelles que viuen soles o que cuiden una criatura amb una altra persona amb ingressos; i el sou de necessitats elevades, amb un increment de 200 € nets mensuals, per a les mares solteres o situacions equivalents.

Uns mesos després de la implantació dels sous equitatius, es va demanar a una treballadora amb un sou de necessitats elevades que reflexionés sobre com se sentia amb la nova situació: «Cobrar més que les altres em genera sentiments contradictoris. D’una banda, tranquil·litat (encara que sembli poc, em permet arribar sense patir tant a finals de mes); de l’altra, infinit agraïment per poder gaudir d’aquesta situació (demostra molta maduresa i confiança per part de les meves companyes); i també he de reconèixer que de vegades em sento com si estigués en deute amb la cooperativa (no sempre em sento així ni molt menys, però algun cop sí).»

Tot aquest procés ens demostra tant la importància d’una cura col·lectiva de les necessitats particulars com de la complexitat de trobar la valoració econòmica més precisa. La nova proposta d’equitat de l’Apòstrof valora, en forma de més sou, la gent que té descendència a cuidar o bé viu sola, que comporta més tasques a fer a la llar. Tot i que ens sentim molt orgulloses d’aquesta decisió, considerem, d’una banda, que aquest suport econòmic l’hauria de sostenir tota la societat i, de l’altra, que encara ens queda molt de camí per recórrer per aconseguir posar la vida al centre.

Aquest article és un extracte del treball «Anàlisi de la conciliació segons Cristina Carrasco: el cas de sous equitatius a la cooperativa Apòstrof».