A hores d’ara, sembla superada la polèmica lingüística sobre la presumpta confusió gènere/sexe, és a dir, aquell argument segons el qual les persones que veiem sexisme en el llenguatge no ens adonem que una cosa és el gènere gramatical i l’altre el sexe del significat del mot. Hi ha molta gent dedicada professionalment a la llengua que continua mantenint allò que el gènere neutre i el gènere masculí tenen la mateix marca en català, és a dir, que quan diem «gats» hi incloem els gats i les gates; i que quan diem «home» hi incloem les dones i els homes, ja que ens referim als éssers humans. Segur que això és així des del punt de vista morfològic. Ara bé, què passa quan una part important de les persones usuàries no ho sent d’aquesta manera? –una part important de qui escriu, no tant de qui parla–. Doncs que ens trobem una llengua viva, que canvia i evoluciona al marge de les normes establertes. És dolent això? Creiem que no, que, al contrari, és positiu.

Només posant al cercador d’internet «llenguatge no sexista» trobarem molts textos amb recomanacions sobre com redactar per tal que la gent que llegeixi els nostres escrits se senti plenament representada, al·ludida. L’única cosa que cal tenir en compte és no sortir del foc per caure a les brases, és a dir, no produir textos il·legibles, amb molt baixa qualitat d’estil. És una qüestió de pràctica i d’anar polint, a poc a poc, per sortir de les barres, les repeticions i la utilització sistemàtica de «persona». Amb una bona combinació de totes les estratègies, sense por que quedi algun masculí extraviat pel mig del text i l’objectiu de generar uns bons textos, ens en sortim. Naturalment que podem optar per fer-ho tot en femení (per què no?). Aleshores només cal assumir-ho i vigilar que no quedin expressions molt allunyades de la realitat o inversemblants.

Sortir del foc per caure a les brases

Expressions patriarcals

Una altra cosa és allò que queda distant de les expressions del gènere gramatical. Aquelles que amaguen una societat heteropatriarcal i que es camuflen en la nostra manera de parlar i escriure. Un exemple molt conegut és la utilització de l’article o només del nom, i no del cognom, davant dels noms de dona, però no d’home (la Caballé i el tenor Josep Carreras) o frases com els migrants i les seves famílies, la dona de fer feines, necessitem un lampista… en què cal una mica d’imaginació (només una mica) per tal que representin el ventall que desitgem.

I encara més, podem entrar en els diccionaris i en la societat que pretenen representar. Al DIEC encara hi trobem «el bell sexe‘ [o el sexe dèbil]: les dones» o «dona pública: prostituta», ambdues marcades com a lèxic comú. O al diccionari de l’Enciclopèdia: «dona de bé: dona honrada, especialment la que guarda bona conducta moral», mentre que l'»home de bé» no té entrada pròpia. Ens diran que el diccionari no fa la llengua, sinó que només la recull. Ara bé, sí que és qui fa el diccionari qui fa les definicions i qui marca els mots com a antics, vulgars, populars o obsolets.

Les treballadores de la llengua … només som arreplegadores de la realitat

Arreplegar la realitat feminista

Pompeu Fabra, l’any 1906, va proposar l’eliminació de les h mudes inicials en català («La h inicial catalana és un signe perfectament inútil«), després d’una campanya de L’Avenç en la mateixa direcció; i sí, això és ortografia, no toca el moll de l’os de l’estructura lingüística, però ens interessa l’argument pel qual no va prosperar, que fou, bàsicament, la «necessitat» de mantenir visualment l’origen etimològic dels mots. És a dir, un fem-ho com fins ara que ja està bé. També hi va haver un moment, molt molt llunyà, en què les declinacions van deixar pas, en les llengües llatines, a una altra estructura sintàctica diferent. Qui va generar aquest canvi? No va ser pas la gent que feia gramàtiques i diccionaris, sinó qui utilitzava la llengua, en aquest cas, sobretot qui la parlava. No fem, doncs, tants escarafalls, no som les treballadores de la llengua les qui l’hem de definir. Només som arreplegadores de la realitat (de la qual també formem part). I per sort, la realitat és feminista.