Les tipografies lliures fan mal a l’ofici del tipògraf? Tot depèn de com es consumeixi.

Aquesta tardor passada, passejant un capvespre per Sort, una veïna ens va regalar mitja dotzena d’ous de les seves gallines. De la sorpresa, vam canviar de plans, anàvem a fer una birra al riuet, i il·lusionats vam tornar disparats cap a casa a cuinarlos. Teníem quatre patates, així que vam fer una truita. Va quedar brutal. Pensant-hi, crec que va ser un regal tant extraordinari com insòlit. Un regal, per definició, és allò que dones a algú com a mostra d’afecte o estima, no cal que sigui pompós ni car; així i tot, cada cop és més rar donar i rebre regals fora de quatre dies assenyalats; com si haguéssim esgotat les ganes de donar, per consegüent, de mostrar afecte o estima.

Quan penso en el codi lliure i obert, m’ho imagino com un regal. Si bé l’origen històric d’aquest terme està relacionat amb el desenvolupament de programari, actualment s’aplica en molts altres àmbits com la cultura (cultura lliure) o en el de la tipografia (open fonts). La diferència és, per exemple, que quan algú crea una tipografia en obert no és un regal cap a una sola persona, és una mostra d’afecte col·lectiu, al bé comú, per tant, enllaçat a un acte d’estima cap al món.

Actualment, és molt senzill descarregar-se de forma pirata qualsevol tipografia privativa des de centenars de pàgines d’internet. Fins i tot, es normalitza aquest pirateig des d’escoles, universitats i estudis de disseny. M’atreveixo a dir que conec poques persones dissenyadores que hagin comprat una tipografia. Aleshores, si des de l’ofici gràfic està estesa i normalitzada aquesta mala praxi, com podem demanar als nostres clients que valorin la tipografia? No és un símptoma de com es prea el disseny gràfic al nostre territori? O sense anar més lluny, no és millor rebre un regal que robar-lo?

No és que volguem que la nostra veïna de Sort regali tot els seus ous, també n’ha de vendre al mercat. Ens passa gual amb les tipografies; construir una família tipogràfica és laboriós, pot ser un procés de mesos, fins i tot anys, i bé els tipògrafs s’han de guanyar la vida dignament, igual que l’impressor, el sastre i tots aquells oficis artesanals o, millor dit, oficis de resistir, gairebé obsolets derivats d’una societat resumidament insostenible.

I bé, les tipografies lliures fan mal a l’ofici del tipògraf? Doncs tot depèn de com es consumeixi. És a dir, si estem d’acord que, per exemple, els grans festivals, Amazon, Netflix, Disney o Planeta fan mal al sector cultural dels municipis, podem extrapolarho al fet que Google llancés Google Fonts el passat 2010, convertint-se en la distribuïdora de lletres lliures del món (que no de codi obert), segurament va acabar de rematar un col·lectiu de professionals que ja es veia amb l’aigua al coll a causa del pirateig massiu. Almenys l’empresa va remunerar dissenyadors i foneries* per poder distribuir aquestes tipografies gratuïtament. Ara, sempre fa patir quan una multinacional privada compra ous i gallines per emprar-los en el seu profit.

Com sempre, les alternatives estan en la cosa xica. Per això us volem parlar d’algunes petites foneries i dissenyadors la intenció dels quals es basa a aportar eines a la comunitat des d’una mirada crítica i juganera, és a dir, a regalar-nos tipografies lliures i de codi obert, les quals es poden utilitzar i modificar lliurement, sempre que se’n citi la persona autora i es distribueixi sota la mateixa llicència. Majoritàriament emprant la llicència SIL Open Font License (OFL).

Un d’ells és Velvetyne, un col·lectiu francès que distribueix tipografies experimentals perquè pensen que les tipografies privatives no sempre són la millor eina per enriquir les pràctiques creatives, per a ells és important que el disseny sigui més obert i transparent per enriquir el dinamisme de la creació contemporània. Per exemple, volen que les persones puguin continuar usant i desenvolupant les tipografies segons les seves necessitats. També afirmen que les tipografies experimentals no responen justament a certes necessitats comercials, per això les entenen com un joc, el qual posseeix un gran valor poètic, estètic i polític. En aquesta línia també existeix la foneria italiana Collletttivo, els quals han creat una xarxa d’intercanvi mutu de tipografies de codi obert per oposar-se a les mecàniques competitives pròpies del sector del disseny gràfic.

També volem recomanar-vos tres dissenyadores de tipografies experimentals, juganeres, d’esperit crític i compromeses amb el codi lliure. Froyo Tam, una artista transmèdia i curadora que treballa entorn del disseny, la fotografia i l’animació. És la primera autora de la tipografia Ferrite.

La Isabel Motz, dissenyadora gràfica i primera autora de la tipografia Kaeru Kaeru, inspirada en els colors brillants i en l’estampat de les granotes verinoses i les xilografies japoneses.

Aquesta es pot descarregar a NoFoundry, una altra foneria digital alternativa aconsellable de mirar si us interessen les tipografies experimentals. Finalment, recomanar-vos a Su Young Oh, de Corea del Sud, artista visual i tipògrafa, primera autora d’Anthony, una tipografia inspirada en les obres d’art de l’escultor britànic Anthony Caro.

Us animem a investigar, tafanejar i jugar-hi. Segurament us sortirà una bona truita. Si és així, recordeu que existeix un sistema de donació econòmica, de la qual podeu i
demanem que en feu ús. I si no trobeu cap tipografia lliure i de codi obert que solucioni el vostre encàrrec, no demaneu als bous que ponguin ous i compreu una tipografia a algú que en dissenyi o a una foneria. I si és local, millor.
————
*Foneries: Les cases fabricants de tipografies es diuen així perquè originàriament les
lletres es fabricaven fonent plom.