“Cada grup d’humans d’una casa és una nova comunitat d’oxigen creada amb la pandèmia. Una comunitat que comparteix, no creences ni idees, sinó oxigen. Cada casa, un reducte respiratori”

Gonçalo Tavares

“Les coses més petites em treuen les pors”

Petit de Ca l’Eril

L’ESTIU. Són quarts de vuit, salto del llit amb moviments robòtics –que-no-es-desperti-el-Blai!-que-no-es-desperti-el-Blai-si-us-plau!- i encenc la cafetera i la ràdio. Com cada matí, faig passar uns quants tertulians desinformats al menjador de casa abans que arrenqui la jornada. Un d’ells em recorda que ja és estiu i començo a palpitar: quan va néixer el Blai, el meu fill de nou mesos, també era estiu! Això vol dir que el retorn a l’Apòstrof  ―la meva segona casa i la meva segona família― ha arribat després del postpart més llarg de la història. La terra aviat haurà fet una volta al sol i jo, entre el confinament de la baixa maternal i el confinament-confinament, com si el temps s’hagués congelat, segueixo al niu. Reclosa. Com un escarabat piloter. Al mig de Barcelona. Enyorant fort les vinyes del meu poble i la vida de carrer, que sembla que torna, però només a batzegades…

L’ORDINADOR. Les nou en punt. A la ràdio expliquen com haurem de fer-nos abraçades a partir d’ara. Ric. Penso que des que vaig tornar a la trinxera de l’Apòstrof, ara fa dos mesos, encara no m’he pogut abraçar amb la majoria de companyes. El retrobament amb elles ha estat mediat per prefixos freds i anglicismes llunyans: tele-vídeo-zoom-sharing… Perquè, mentre no tornem al local d’Ecos, tot té lloc dins d’aquesta estranya virtualitat. Tot, menys el pit que el Blai reclama des del menjador. Jo soc a l’estudi, separada del meu fill per una porta corredissa. Activo el Jit.si. Aquesta porta no és prou sòlida per separar la vida familiar de la vida laboral. Apareixen les tècniques de Comerç de Barcelona a l’altre costat de la pantalla: hem d’idear una campanya per explicar com funciona això del desconfinament als comerciants. Però, algú és realment capaç d’entendre el BOE? Ens conjurem a rellegir-lo fins que ens plorin els ulls… Mentrestant, els plors del Blai pugen uns decibels i ja traspassen l’espai físic i el virtual. Mutejo l’altaveu, però me n’adono que les tècniques somriuen. La complicitat, aquests dies, és la cara B de la virtualitat.

LA PLAÇA. Són les dues del migdia, el dinar és al foc. Pel finestral privilegiat del meu pis, situat a la Plaça de la Gardunya, just darrere la Boqueria, veig un gos que mira de reüll el seu propietari, que com ell també duu morrió. Des d’aquí espio com torna la vida, mica en mica, a les parades del mercat… D’alguna manera, comença a quedar enrere la ciutat silenciosa i buida que tant m’ha impressionat. Aquestes últimes setmanes, sense moure’m de casa, he pogut seguir els moviments que anaven transformant la plaça, un ventall de lluites i resistències: la tancada d’immigrants que subsistia, tot i les dificultats; les persones sense sostre que resistien la pandèmia; les pageses del mercat, que seguien muntant la paradeta entaforades dins de mascaretes i guants. A diferència dels skaters, elles no s’han esfumat quan la cosa era més crua… Quan la nostra vida es reduïa a omplir prou la nevera i a netejar-ho tot. Menjar i desinfectar, dues maneres molt bàsiques de sentir-nos vives i protegides, suposo, però dos verbs que molts veïns de la Plaça no han pogut conjugar.

LA NOVA COVIDA. Quarts de deu de la nit. Amb els auriculars a les orelles, escolto les notícies mentre alleto el Blai. Diuen que la NASA ha cancel·lat les investigacions a la lluna. Que les plantes creixen incansables. Que a la platja de Barcelona, els metges han tret un malalt de Covid sobre una llitera perquè vegi el mar… Tot això pot ser obra d’un virus que som incapaços de veure amb ulls humans? El Blai s’ha adormit. Apago l’ordinador. Respiro feliç. El meu company em pregunta si vull mirar un capítol… Però com podem tornar-nos a enganxar a qualsevol sèrie després de la distopia que estem vivint? Necessitarem temps per pair-ho, això. Per pair que som vulnerables, efímeres, una espècie més del planeta. Que el sistema que ens havia protegir, com diu la Marina Garcés, també ha emmalaltit. Que el capitalisme més bèstia ens ha tornat a ensenyar la poteta… M’aclofo al sofà. Aquests dies d’estiu la llum s’allarga fins molt tard. Som una espècie, no? De totes aquestes lluites també en podria sortir alguna cosa bona… En aquesta crisi jo he après a estar quieta i el meu fill ha començat a gatejar.