Gràfica feminista, gràfica compromesa
A l’hora d’analitzar la gràfica feminista des del postfranquisme fins a l’actualitat, trobem que les fonts documentals són notòriament inferiors a altres tipologies de grafismes. Similar a la majoria d’arts i oficis contemporanis, la presència d’autores no solament està menys documentada, sinó menys reconeguda dins de la majoria de sectors creatius. Per això, considerem necessari contribuir a il·luminar el fosc camí de l’expressió gràfica feminista, que comprèn des de la clandestinitat dels anys setanta fins als insuficients reconeixements actuals d’una forma d’expressió que va més enllà de l’ofici del disseny, que aglutina art, música, activisme, periodisme i comunicació des d’una perspectiva crítica.
Quan parlem de gràfica feminista, com a la majoria dels moviments subversius, parlem de materials gràfics d’acció que van des del grafit polític, la pancarta i més concretament dins de la pràctica feminista el mateix cos de les activistes com a suport de la gràfica, aquest últim especialment utilitzat per FEMEN (fundat a Kíev, Ucraïna, l’any 2008 que protesta contra el patriarcat, les dictadures, les institucions religioses i la indústria del sexe, elements considerats per l’organització com opressius per a les dones). I també parlem de materials gràfics de difusió com el cartell, especialment el col·lectiu See Red Women’s Workshop, del Regne Unit, que fa anys que generen cartells de forma col·lectiva des del 1974. Dins dels materials de difusió, també cal destacar l’adhesiu, la revista o el fanzine i més recentment la pàgina web.
Tal com passa en la majoria d’arts i oficis contemporanis, la presència de creadores gràfiques està menys documentada i menys reconeguda.
Metodologia col·laborativa
Més enllà d’aquests suports destacats, trobem que l’expressió gràfica feminista acostuma a treballar-se des d’una metodologia col·laborativa, normalment des del collage i el fotomuntatge on el nombre de participants sol ser variable. Això demostra dos factors importants a l’hora de tenir en compte i de documentar el context: la primera és, segurament, el baix pressupost a l’hora de realitzar les accions, a causa de ser un moviment gràfic sorgit de les classes populars, on la possibilitat de treballar amb fotografia original era poc comuna. Per tant, el collage era la manera de poder generar contingut reutilitzant i subvertint imatges de revistes o altres cartells de l’stablishment publicitari establert. I el segon factor a tenir en compte és que un dels motius de la falta d’autoria és justament que tant la pràctica col·laborativa com la clandestinitat d’algunes peces que executaven no tenia en compte la signatura en les peces, normalment no s’anomenava a ningú, o s’utilitzava un nom col·lectiu per designar el projecte.
L’expressió gràfica feminista acostuma a treballar-se des d’una metodologia col·laborativa, normalment des del collage i el fotomuntatge.
Alguns dels col·lectius amb més rellevància van ser CWGC (Chicago, 1973), Guerrilla Girls (Nova York, 1984) o Sisterserpets (Chicago, 1989). Riot Grrrl, també als Estats Units als anys noranta, va convertir-se gairebé en un estil de vida, junyent música (punk rock) amb l’expressió visual i l’acció política feminista. A Europa actualment trobem el col·lectiu Pussy Riots (grup punk rock feminista rus format l’agost de 2011) que neix com a nissaga directa de les Riot Grrrls, ajuntant també punk, grafisme i activisme performatiu.
Fanzines i revistes
A l’Estat espanyol, després d’una sequera gràfica, a partir de l’any 1976 neixen un seguit de revistes i fanzines autoeditats plens de força, com per exemple Vindicacion, Dones en lluita o Nosotras… que nos queremos tanto, tots ells amb un caràcter gràfic desacomplexat basat en el collage, la baixa utilització de tintes, il·lustracions gestuals, collage i textos a màquina d’escriure.
La gràfica feminista desemmascara les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home.
Mes tard, cap als anys noranta, trobem fanzines com Tribade (Grup de lesbianes feministes de Barcelona) i Sorginak (Col·lectiu de lesbianes d’Euskadi) Aquests dos amb un to especialment irreverent i enèrgic, alineat amb l’estètica punk coetània que estaven escudellant les Riot Girrrls per tot el nord d’Amèrica.
En l’actualitat, la gràfica feminista cada cop és més present a internet gràcies a projectes com el de Pikara magazine, però també veiem com la gràfica d’acció es manté creixent en les protestes del 8 de març.
És vital entendre la gràfica feminista com a veu crítica en contra de la hipotètica neutralitat de les imatges i com un tipus de gràfica que dona prioritat a l’ètica per sobre de l’encàrrec, el client i el lucre. Neix de la necessitat de comunicar i millorar la situació d’inferioritat de la dona i desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home.
